NotíciaSpam

És revelador com una cadena de televisió boliviana ha caigut en el parany d’un missatge de correu electrònic que anunciava adjuntar unes fotografies inèdites sobre el lamentable accident de l’avió d’Air France de fa unes setmanes.

El que eren realment aquestes fotografies era fotogrames de la telesèrie de ficció nordamericana LOST. La cadena s’han afanyat a demanar disculpes a la seva audiència a hores d’ara ja haurà pres les mesures que cregui convenients per intentar que aquest error no succeeixi en un futur.

Un error el pot cometre tothom, això està clar, però cometre errors d’aquesta magnitud i televisar-los com a dignes de confiança (així ho recalca la presentadora) dona que pensar en algunes qüestions que tenen a veure amb la credibilitat de les fonts utilitzades per els periodistes.

Si la televisió boliviana ha fet cas a un correu electrònic SPAM ens podem imaginar veritables atrocitats a l’hora de contrastar (o de no fer-ho) notícies que emeten a diari, en aquesta cadena i en moltes d’altres. La velocitat de l’ample de banda ha estat altre cop  superior als mecanismes antifrau dels periodistes. Una altra batalla perduda.

Que la font de les notícies sigui Internet no és gens denunciable; no es pot obviar la facilitat d’accés a la informació i la possibilitat d’explorar el món sencer des de casa. El paper del periodista però ha d’adaptar-se a la realitat: ara l’espectador té accés en molts casos a les mateixes fonts que ell. Els informatius televisius van farcits de notícies que la gent ja coneix abans de que apareguin, i a més, per format, no poden analitzar els fets amb la profunditat de la premsa escrita.

Fins ara feia certa gràcia veure per la “tele” imatges del vídeo de Youtube que un amic t’havia linkat feia dos dies en un correu electrònic; però això no deixa de ser una senyal inequívoca de que la televisió com a mitjà informatiu pot patir a mig o llarg termini (fins que no es millorin els Kindle) unes conseqüències molt més importants que no pas la premsa escrita.

Fins fa pocs anys semblava impossible imaginar-se una casa sense televisió, però això ja s’està produint. A banda de fer canviar els catàlegs d’interiorisme de mig món, també és una prova de que si la televisió no es recicla i intenta oferir continguts diferents (amb interactivitat, amb TDT, amb el que sigui), d’aquí a uns anys el que no es trobi per Internet no interessarà gaire als qui han nascut sota el signe de Windows (o d’Apple).

Vacances anàrquiques

Amb la ressaca de les Eleccions Europees mig apaivaigada, la marea política que els informatius televisius i d’altres mitjans de comunicació de masses ha arrossegat durant més d’una setmana en forma de declaracions, compareixences i reaccions en molts sentits sembla que arriba al seu final.

Després de parlar del problema de l’abstenció en unes eleccions que segons es deia popularment “no servien per a res”, es passava a criticar els partits d’ultra-dreta que avancen per Europa i es feia befa molts cops dels partits minoritaris que van augmentant percentatges després de que molts votants no es prenguessin seriosament unes eleccions democràtiques. En aquest món tant modest de la política no podia faltar la corresponent col·locació de medalles entre els propis membres del partit per el motiu que fos: per augmentar vots, per pujar el percentatge, per no perdre escons… el motiu és indiferent, l’important és aparentar i tenir motius per atacar-se.

Farts d’aquesta hipocresia, molts de nosaltres esperem no veure més a la classe política per les sales d’estar de casa nostra durant algun temps. Al pensar-ho no deixa d’assaltar-me una sensació trista; saber que el món de la política és tan important com pesat, potser per el tractament que en fan els mitjans, que no deixen de repetir tòpics o bé per la (des)informació que ens intoxica i que ens fa desitjar unes vacances anàrquiques.

Però, ah, alerta, com diria aquell, aquestes vacances mai arriben. Perquè si no són eleccions europees, són gestes esportives. Tot és utiltizat políticament per ressaltar el patriotisme més mesquí: la selecció espanyola, ‘la roja’, és l’exemple més paradigmàtic. Quan ella guanya, tots els ‘espanyols’ guanyem. Quin exemple d’esportivitat, i després, l’important és participar…

Ara tenim però un nou heroi, en Pau Gasol. Heroi nacional? Això depèn des de quina òptica es vulgui mirar. Si no que li preguntin a ZP després de que hagi dit això de: “Gasol es un símbolo de nuestro país”. Un símbol d’Espanya? Si fos un símbol potser haurien de fer un ERE als Lakers i deixar-lo venent gossets calents (hot dogs) a l’entrada de l’estadi.

Tots els esportistes seran un símbol utilitzat en política mentre guanyin, el dia que es facin vells escalfant banqueta, evidentment ningú es recordarà d’ells. Hipocresia a l’ordre del dia, hi hagin eleccions o no, la política sempre és present arreu. Això no hauria de ser dolent per força, hi ha alguna manera de canviar-ho? M’agradaria saber-ho, perquè realment tinc ganes d’interessar-me per la classe política, però m’ho posen tant difícil…

Del ‘Ramblejar’ al ‘Ravalejar’

La Vanguardia sembla que segueix decidida a continuar la seva campanya de ‘conscienciació’ (per dir-ho d’alguna manera) amb una nova denúncia a la situació de la Rambla de Barcelona. Aquest cop és el torn dels turistes i dels comerços low quality que inunden l’emblemàtic passeig de la ciutat. Paelles reescalfades al microones que valen 12 €uros, cerveses de litre a 9 €uros com a única opció a les terrasses, plats typical spanish que inclouen ensaladilla russa amb mahonesa (sense ou) escalfada al sol a 8,90€, etc… Ningú pot negar aquesta realitat, però no es pot caure en l’error de posar-ho al mateix nivell que l’extrem al que arriba el negoci de la prostitució i que el mateix diari també va denunciar fa poques setmanes.

La qüestió és però molt controvertida; per un costat tenim el passeig, amb els seus arbres que filtren la llum del sol mentre estàtues humanes alegren el dia dels transeünts que s’entretenen mirant les paradetes de flors i de (horror!) animalets engabiats. Per l’altre tenim els negocis que rodegen aquest privilegiat entorn, punts negres (segons el diari) de la nostra estimada BarcelonaPosa’tGuapa.com/Custo.

Em sembla força hipòcrita criticar l’entorn turístic de les Rambles essent com és un centre neuràlgic d’una gran ciutat europea. Si bé els veïns que vivim a la zona (en el meu cas al carrer Portaferrissa) no podem anar a comprar el pa al mateix carrer ni per descomptat a les Rambles,  som conscients de que aquest fet forma part del negoci del turisme del que Barcelona en general guanya bona part dels seus ingressos. Perquè si bé és cert que la majoria de turistes acaben beguts orinant pels carrers del centre, també és cert que es viu un cosmopolitisme real en molts aspectes i que atorga a la ciutat un plus d’heterogeneïtat que la fa tant estimada per els que ho sabem valorar.

Per aquesta raó, així com hi ha llocs que es poden visitar al voltant de la Rambla (certs bars o locals), també se sap que on es pot viure una altra Barcelona, encara no ‘infestada’ si es vol dir així, pel turisme però que molta gent també rebutja perquè tampoc identifica amb la ‘seva Barcelona’, la de tota la vida, diguem. És evidentment el Raval.

A la Rambla del Raval no hi ha estàtues humanes ni tants arbres que fan l’ombra als turistes i sí que hi ha en canvi, molts locals de kebabs, d’entrepans i negocis de pakistanesos. El meu pare es posa les mans al cap quan sap que vaig sovint al barri Xino de nit; segur que ell també és dels que creu que Barcelona està perdent la seva identitat i que ja no hi ha res a fer, que tot està perdut i més val anar a viure a una altra banda i fundar Neo-Barcino.

El que jo crec és que la identitat d’un lloc evidentment la crea la gent que hi viu, que si tothom marxa del Raval o de Ciutat Vella, és clar que quedarà com un focus de turisme i ghettos d’immigració, però que si es veuen les coses amb una perspectiva més àmplia… qui no ha pagat 6 euros per un gelat al costat de la Fontana Di Trevi a Roma? Qui hagi anat a Amsterdam haurà vist que al Barri Vermell no es parla holandès i qui es passegi per Paris, que vagi a fer un tallat als Camps Elisis, per saber de quin peu calcen els francesos.

En un futur els japonesos seguiran fent fotos a la Sagrada Família, els italians viatjant per les illes gregues beguts a més no poder d’ouzo, i els espanyols i catalans seguirem anant a Roma a veure el Coliseu i a Paris per passejar per Montmatre. I cap d’aquestes ciutats desapareixerà.

Mentrestant, vaig a ‘Ramblejar’ una estona per comprar el diari i a ‘Ravalejar’ amb tranquil·litat fent una cervesa a una terrassa fins l’hora de dinar.

Coitus interruptus

Quan vam arribar al Camp Nou, la graderia estava tan plena que vam haver de fer fora a dos individus que s’havien assegut a les nostres cadires. No em va saber gens de greu. Aquella tarda per fi podríem celebrar un títol real després de l’orgàsmic final a Stanford Bridge, que ben mirat , de moment només havia servit per situar al Barça davant l’actual campió de la Champions a un sol partit a mort celebrat al Coliseu de Roma.

El partit s’anava succeint entre càntics alegres i eufòria col·lectiva lleugerament continguda però al cap i a la fi visible en tots els seus aspectes. I si no, que li preguntin als responsables de l’Ajuntament que amb un dispositiu especial muntat a Plaça Catalunya per evitar ‘incidents’ eren els primers ultras que no donaven cap mena d’opció a l’equip que visitava Barcelona. Segur que molta gent no va saber qui eren els grocs que corrien pel camp fins que al minut 94 i amb les mans al cap li va preguntar a algú del seu entorn.

Un autèntic bajón en tota regla; no va haver-hi chorreos ni miracles, només unes cares llargues que sortien del camp amb un ordre impensable feia només 5 minuts. Ningú cridava al carrer, la ciutat es va replegar avergonyida i els aficionats se’n van anar a dormir d’hora amb el convenciment de que el Barça guanyarà la lliga, però que aquest dia s’havia perdut la primera final de la temporada.

Aquesta és la frustració al trencar-se les il·lusions dipositades per culpa d’un factor extern, incontrolable… o potser no. Es podria parlar d’un cas d’irresponsabilitat, de mala previsió o de voler anar massa ràpid i fer les coses malament. Existeix però una fàcil solució, que passa per guanyar la setmana que ve i acabar amb el debat.  O potser no.

Les solucions aparentment fàcils poden tenir preus força alts, sobretot en política, com de ben segur sabràn les ministres de Sanitat i Politica Social, Trinidad Jiménez, i d’Igualtat, Bibiana Aído a l’anunciar que l’anomenada ‘pastilla del dia després’ serà dispensada a les farmàcies de tot Espanya sense recepta mèdica i sense restricció d’edat.

Com era d’esperar, els sectors conservadors han titllat la iniciativa de ser proabortista, tot i que s’ha repetit multitud de vegades que es tracta d’un mètode anticonceptiu, ja que una vegada que existeix la implantació del zigot en l’úter el fàrmac deixa de tenir efecte.

Una d’aquestes associacions contràries a la lliure distribució, la Conferedación Católica Nacional de Padres de Familia y Padres de Alumnos (Concapa) anuncia que aquesta iniciativa perjudica als menors d’edat argumentant que “no té cap sentit que una decisió tan important sigui ocultada als pares” i ha recalcat que amb la mesura el que es fa es animar i fomentar la “promiscuitat en els joves”. Pressuposar que els menors faran més l’amor sense preservatiu que abans i que faran el possible per enganyar als pares, és d’una desconfiança i d’un prejudici cap a la joventut i a la educació sexual (que per altra banda els membres de l’associació de ben segur no van rebre) que posa els pèls de punta.

En el futur, espero i desitjo que associacions com aquesta mai tinguin poder real en cap àmbit i que la posada en marxa de la iniciativa vingui acompanyada de la informació necessària perquè els compradors de la pastilla sàpiguen què estan fent i quines conseqüències porta el seu consum abusiu. També espero que ‘dia després’ de la pròxima final del Barça els mètodes anticonceptius deixin de ser motiu d’enfrontament i puguin unir els culés en la celebració que cadascú desitgi.

El preu de la llibertat

Un veí del meu bloc de pisos va rebre l’altre dia un petit llibret que em va encuriosir força. El títol anunciava “Tarifes 2009: Tarifes mínimes orientatives per a l’exercici professional periodístic”, i estava editat per el Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Al fullejar-lo una mica em va recordar un e-mail col·lectiu que va enviar l’Alba linkant un blog que parlava sobre els preus que l’agència Efe havia posat als seus col·laboradors. Afortunadament les tarifes que anunciava el llibret del meu veí no eren tan alarmants, però no em va deixar de sorprendre la valoració que es fa “a pes” del treball periodístic. A continuació adjunto un petit resum:

Premsa escrita

• Notícia / informació mitja columna: 31 €.
• Notícia / informació columna sencera: 51 €.
• Tema pàgina sencera / Entrevista / Reportatge (primers dos folis): 183 €.

per cada foli addicional: +61€.

Ràdio

• Rodes de premsa (crònica d’un minut amb tall de veu):

Primera crònica: 26 €.

següents: 19 €.

• Informació pròpia:

Primera crònica: 31 €.

següents: 26 €.

Tant en la introducció com en els altres capítols, el Col·legi de Periodistes defensa la feina dels professionals i la seva tasca diu, és assegurar que estigui prou ben valorat per poder exercir de manera lliure i alhora poder ser retribuït com es mereix per la seva tasca. En temps de crisi, aquests preus pretenen ser orientatius per a què els col·laboradors dels mitjans no pateixin condicions tan vergonyoses com les que anunciava l’agència Efe.

Que s’hagin de fixar preus mínims en funció a la quantitat de feina que fa un reporter pot ser la manera més lògica (potser la única) d’intentar retribuïr  la feina, però les xifres són sempre molt fredes. I ho són encara més quan al mateix dia llegeixo que en motiu del Dia Mundial de la Llibertat de Premsa s’han  de seguir condemnant assassinats de periodistes com el de José Everardo Aguilar a Colòmbia.

El futur pot semblar en molts aspectes força negre, però també hi ha lloc a l’esperança. Les institucions democràtiques necessitaran un treball periodístic de qualitat si pretenen legitimar-se, i mentre hi hagi qui treballi al respecte, la professió podrà canviar pero només per adaptar-se als nous temps.